

Després de dècades d’intents, un equip liderat per l’Estació Biològica de Doñana ha aconseguit registrar per primera vegada el so d’un nòctul gran depredant un pit-roig europeu en l’aire. El descobriment, publicat a la revista Science, suposa un avenç per comprendre l’ecologia i la conservació d’una espècie amenaçada a escala nacional i mundial.
Un equip internacional liderat per l’Estació Biològica de Doñana (EBD-CSIC) i la Universitat d’Aarhus de Dinamarca ha documentat per primera vegada com el nòctul gran (Nyctalus lasiopterus), el ratpenat més gran d’Europa, és capaç de localitzar, perseguir, capturar i consumir petits ocells en vol mentre aquests migren durant la nit.
L’estudi, publicat a la revista Science, ha estat possible gràcies a l’ús de dispositius de seguiment avançats i a la Infraestructura Cientificotècnica Singular de la Reserva Biològica de Doñana (ICTS Doñana).
A cada ratpenat se li insereix un microxip subcutani detectat per una antena situada a cada caixa
Un equip científic de l’Estació Biològica de Doñana fa anys que treballa amb el nòctul gran, una espècie forestal el seguiment de la qual és particularment complex. Per estudiar-los, l’equip utilitza caixes-refugi intel·ligents instal·lades a la Reserva Biològica de Doñana. A cada ratpenat se li insereix un microxip subcutani que és detectat per una antena situada a cada caixa. Aquest sistema registra la seva entrada, emmagatzema les dades i pot enviar alertes directament al telèfon mòbil de l’equip investigador.
Dues dècades d’intents
Des de fa un parell de dècades, el grup d’investigació sabia que aquesta espècie de ratpenat no s’alimentava únicament d’insectes, com la resta dels seus congèneres europeus, sinó també de petits ocells. Així ho suggeria la presència de plomes en els seus excrements durant les temporades de migració, a la primavera i a la tardor.
“Sabíem que el nòctul gran captura i consumeix les seves preses habituals en vol, així que vam suposar que feia el mateix amb els ocells, però necessitàvem demostrar-ho”, explica Carlos Ibáñez, investigador de l’EBD-CSIC. Tanmateix, la hipòtesi generava escepticisme en la comunitat científica: alguns dels ocells podien arribar fins al 50% del pes del ratpenat, cosa que semblava incompatible amb la seva capacitat de vol.
Més endavant, anàlisis d’isòtops estables i de l’ADN present en plomes van confirmar que els ratpenats sí que consumien ocells i van identificar fins a 31 espècies diferents, les quals realitzen desplaçaments migratoris nocturns volant a gran alçada. Aquests resultats donaven suport a la hipòtesi que els ratpenats caçaven els ocells en vol, però encara faltava documentar el procés amb detall.
Per aconseguir-ho, l’equip va recórrer a diverses metodologies: càmeres enfocant els refugis dels nòctuls, radars de l’exèrcit, gravadores d’ultrasons sobre globus aerostàtics, GPS… Tot i això, la principal limitació era la impossibilitat de marcar els nòctuls amb dispositius per registrar aquest esdeveniment, ja que el seu baix pes no ho permetia amb la tecnologia disponible.
Van recórrer a petits dispositius electrònics ultralleugers, capaços de registrar sons
Finalment, van recórrer a petits dispositius electrònics ultralleugers, desenvolupats per personal científic de la Universitat d’Aarhus, capaços de registrar sons (inclosos els ultrasons emesos pels ratpenats per caçar i orientar-se), acceleració i altitud.
Aquests aparells es van col·locar en nòctuls de la Reserva Biològica de Doñana, però per obtenir la informació enregistrada calia recapturar els animals. Cada vegada que un ratpenat tornava a la seva caixa-refugi intel·ligent, el microxip era detectat i l’equip podia acudir-hi per recuperar la informació emmagatzemada.
Confirmació de la captura d’ocells en vol
“Escoltar les gravacions registrades va ser una experiència fascinant. Era com si viatgéssim amb el nòctul gran en el seu vol”, comenta Elena Tena, autora principal de l’estudi i també investigadora de l’EBD-CSIC. “Podíem sentir el batec de les seves ales i el so de l’entorn, com les granotes a la maresma de Doñana”.
En total, es van documentar 611 interaccions de caça. La majoria corresponien a atacs breus dirigits a insectes, però en dues ocasions els registres van ser molt diferents: els ratpenats van ascendir a més de 400 metres d’altitud i, després de detectar una presa, es van llançar en picat, batent les ales amb més rapidesa i força. L’emissió contínua de brunzits, amb intervals curts entre ells, suggereix que els ratpenats estaven perseguint la mateixa presa tot el temps.
En un d’aquests casos, al finalitzar la persecució, es van registrar 21 crides d’estrès d’un ocell, seguides de 23 minuts de masticació contínua mentre el ratpenat mantenia l’altura i continuava emetent ultrasons per orientar-se. Això va confirmar que la presa havia estat capturada i consumida en ple vol.
Tena recorda un moment especialment emotiu del projecte: “Després de tants anys d’investigació, sentir els cants d’estrès d’un ocell seguits d’un silenci abrupte i una masticació prolongada va ser impactant. Tot i que ens provoca empatia per la presa, és part de la natura. Sabíem que havíem documentat quelcom extraordinari. Per a l’equip, va significar la confirmació del que havíem buscat durant molt de temps. Vaig haver d’escoltar-ho diverses vegades per ser plenament conscient del que acabàvem de registrar.”
Identificant la presa
El dispositiu va ser recuperat diversos dies després de l’esdeveniment, cosa que va impedir analitzar l’ADN de la presa en els excrements d’aquella nit. Per poder identificar l’espècie, l’equip va comparar les crides d’alarma de la presa amb un banc de sons de 19 espècies d’ocell prèviament identificades en la dieta del nòctul. La presa va resultar ser un pit-roig europeu (Erithacus rubecula).
A més, es va trobar ADN del nòctul gran en ales d’ocells passeriformes trobades al terra de zones on aquest ratpenat és habitual durant els períodes de migració d’aquestes aus. Això indica que, per facilitar la manipulació i consum en vol de preses tan voluminoses, els retalla les ales a l’inici del processament.
“Per ara només hem registrat dos casos, de manera que encara no sabem amb quina freqüència o amb quin grau d’oportunisme el nòctul empra aquesta tècnica”, explica Elena Tena. “Tot i així, el descobriment demostra, sense cap mena de dubte, que aquesta estratègia de caça existeix.”
Conservació d’una espècie vulnerable
Més enllà del seu interès biològic, el descobriment té importants implicacions per a la conservació. El nòctul gran està catalogat com a vulnerable tant a nivell nacional com mundial, i s’enfronta a amenaces com la pèrdua d’hàbitat, el desplaçament per part d’espècies invasores i la mortalitat associada als parcs eòlics. Conèixer a fons la seva ecologia i comportament de caça és essencial per dissenyar mesures de conservació i gestió eficaces.
“Disposar d’una colònia de nòctuls perfectament controlada amb microxips a la Reserva Biològica de Doñana ha estat fonamental”, afirma Ibáñez. “Sense la feina de tants anys de marcatge i seguiment dels nòctuls i sense la infraestructura científica de primer nivell i la qualitat de les instal·lacions de la Reserva, no ho hauríem pogut fer.”
Font: SINC
(4)