Les generacions joves ignoren el que ha estat viure amb un horitzó dominat per un fong atòmic, el núvol amb forma de bolet que simbolitzava l’apocalipsi nuclear. I ho desconeixen perquè aquest temor va desaparèixer amb la Guerra Freda i el desarmament parcial dels míssils dels EUA i Rússia. De sobte, l’espectre d’una hecatombe ha estat convocat per Vladimir Putin, i la por nuclear, que es mantenia agotzonat, se’ns ha tirat damunt.
Quin impacte tindria una bomba H que caigués sobre Madrid?, es preguntava fa uns dies un titular periodístic. Un altre ens tranquil·litzava assegurant que Espanya es troba fora de l’abast de gran part dels míssils russos, i un tercer identificava els búnquers a prova de radiacions existents al país. La por nuclear ha tornat pels seus furs.
El seu origen es remunta a agost de 1945, quan Hiroshima i Nagasaki van ser volatilitzades per l’energia tancada en el nucli atòmic. I es va disparar en 1949, quan els soviètics van detonar a Kazakhstan la seva bomba A i es va obrir la perspectiva d’un conflicte nuclear. Però els EUA, en comptes de proposar un desarmament al Kremlin, van dissenyar la més devastadora bomba H. Poc van trigar els soviètics a fer el propi, i es va albirar, per primera vegada en la història, la possible extinció de la vida en la Terra.
L’origen de la por nuclear es remunta a 1945 amb les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, però es va disparar pocs anys després quan els soviètics van detonar la seva bomba A i els EUA van dissenyar la seva devastadora bomba H
Abans s’havia temut a la pesta, a les invasions, als desastres naturals, a les bruixes… Però la por nuclear es va diferenciar en plantejar “que la destrucció potencial del planeta, el seu escenari apocalíptic, sigui possible per la tecnologia desenvolupada per la humanitat”, declara a SINC Marta Rodríguez Fouz, professora de Sociologia de la Universitat Pública de Navarra. A això s’afegeix “l’evidència que una destrucció nuclear, fins i tot localitzada en un espai concret, té una durada que depassa la nostra escala temporal, comprometent la supervivència de generacions futures”.
La doble cara de l’era nuclear
En 1945 es va declarar inaugurada l’era atòmica. El programa de relacions públiques Àtoms per la Pau va assegurar que la radiació ens donaria energia barata i inesgotable, curaria el càncer, obriria canals, fertilitzaria les plantes, escalfaria les llars, impulsaria naus espacials… S’inventaven còctels atòmics i The Commodores embadalien als seus seguidors amb la cançó Urani. L’àtom ensenyava la seva faç radiant.
El Atomium de Brussel·les (Bèlgica), símbol europeu de la ‘eufòria nuclear’. / O. Palsson
Però no va trigar a revelar el seu costat fosc: quan van ploure les partícules alliberades pel test nuclears, i es va detectar plutoni en els ossos dels nens, les mares van clamar contra la contaminació universal. Que la radiació fos invisible, tòxica i pràcticament imparable va augmentar la consternació.
A les escoles dels EUA es va ensinistrar als nens a protegir-se de l’hecatombe nuclear ajupint-se sota els seus pupitres i tapant-se el cap amb les mans.
Tampoc va ajudar que el futuròleg Herman Kahn advertís que, després d’un intercanvi de míssils, entre deu i diversos centenars de milions de persones es tornarien cendres. Com el déu Jano, l’àtom posseïa una naturalesa dual: una cara presentava un conjunt de meravelles i l’altra mostrava les horribles cremades causades per la seva energia.
El pànic va tenir el seu epicentre als EUA. A les escoles es va ensinistrar als nens a protegir-se de l’hecatombe ajupint-se sota els seus pupitres i tapant-se el cap amb les mans. La incapacitat de l’estat per a construir búnquers per a tots va deslligar el salvi‘s qui pugui i els amos de xalets van cavar refugis familiars als seus patis posteriors. Documentals com Atomic Cafè reflecteixen la bogeria bipolar d’aquells anys.
No casualment, es va reactivar el tòpic del savi boig, aquesta vegada encarnat en els físics, retratats com a cervells abominables, coneixedors dels arcans de la matèria i sense la més mínima responsabilitat moral.
Però hi havia científics que no tenien res de bojos i als EUA van publicar The Bulletin of the Atomic Scientists, en la portada dels quals figurava l’icònic rellotge de la fi del món. Marcant els segons que falten per a la mitjanit –la destrucció total de la humanitat–, les seves manetes servirien en endavant com el baròmetre de la imminència de la guerra nuclear global.
Arriba el període de distensió
A partir de 1963, els fongs atòmics van desaparèixer de la vista gràcies a la suspensió del test a l’aire lliure. En endavant, les proves es van realitzar de manera subterrània i, com resa aquest ‘ulls que no veuen, cor que no sent’, la inquietud va disminuir considerablement.
A partir de 1963 els fongs atòmics van desaparèixer de la vista gràcies a la suspensió del test a l’aire lliure, i les proves es van realitzar de manera subterrània: ulls que no veuen, cor que no sent.
No obstant això, apunta Stephen Weart, l’autor de Nuclear Fear –l’obra definitiva sobre la matèria–, les inquietuds, lluny de dissipar-se, es van desplaçar a les centrals nuclears, que van passar a ser vistes com a bombes de rellotgeria en potència.
La tensió va pegar un salt en 1981 quan l’OTAN, en resposta al desplegament de míssils soviètics en el bloc oriental, va resoldre instal·lar els anomenats euromíssils. La guerra freda es va posar roent i es va revivar el moviment pacifista.
Manifestació en 1980 pel desarmament a Anglaterra. / Kim Traynor
Refutant l’afirmació de l’administració Reagan que es podia sobreviure una guerra termonuclear, la cadena NBC va emetre The Day After, un docudrama sobre els estralls d’un bombardeig a la ciutat de Kansas. Per a calmar l’espaordida ciutadania, Reagan es va treure de la cistella un ‘escut antimíssils’, una iniciativa de defensa estratègica (SDI) que pararia els atacs soviètics.
“Durant la guerra freda i amb el record d’Hiroshima i Nagasaki més pròxim, aquesta por formava part de l’imaginari occidental, i el desastre de Txernòbil va revitalitzar aquest temor”, recapitula la sociòloga Rodríguez Fouz, i si bé “la caiguda de la Unió soviètica i la fi de la carrera armamentística van semblar alleujar la tensió, Fukushima va irrompre com a expressió del temor nuclear desvinculat de la guerra”.
Una por sufocada en Espanya
Espanya va viure aquest període dins d’una bombolla. El franquisme, desitjós de congraciar-se amb Washington, enaltia a “el nostre amic l’àtom”. La percepció de perill era cosa d’estrangers, com ho reflecteix Calabuch (1956), la pel·lícula de Berlanga sobre el físic americà amb crisi de consciència que es refugia en un poble del Llevant. Però en “la cúpula del poder, coneixedora dels bombarders estatunidencs que sobrevolaven el país, creixia la inquietud”, indica a SINC Cristina Roiz, d’Ecologistes en Acció.
“A finals dels anys ’50“, precisa José Herrera, un estudiós de l’accident de Palomares, “l’alt comandament es va alarmar per les armes que els estatunidencs emmagatzemaven en la base de Torrejón de Ardoz”. La inquietud va transcendir al públic en 1966, quan tres bombes H van caure sobre la localitat d’Almeria, regant-la amb plutoni.
El règim no va poder ocultar-lo: “a Austràlia, un periòdic va alertar d’una explosió atòmica amb milers de víctimes, i Ràdio Pirinenca i la BBC difonien notícies alarmants”, rememora Herrera a SINC. Malgrat les protestes aïllades, les autoritats van aconseguir tranquil·litzar a la població amb el cèlebre bany de la platja de Fraga i prohibint que bombarders solquessin l’espai aeri nacional. Això sí, van ocultar que els submarins Posidó armats amb míssils Trident campessin a pler a Rota (Cadis).
(51)
