En comparar neuroimagenes del lòbul temporal d’humans i de ximpanzés, investigadors de Països Baixos i el Regne Unit han trobat que el patró de connexions de les àrees del llenguatge en el nostre cervell s’ha ampliat més del que es pensava.
Un equip de neurocientífics de les universitats de Radboud (Països Baixos) i Oxford (el Regne Unit) han obtingut noves pistes sobre com va evolucionar el nostre cervell fins a estar preparat per al llenguatge. En comparació amb el dels ximpanzés, el patró de connexions de les àrees del llenguatge del cervell humà s’ha ampliat més del que es pensava, segons l’estudi que publiquen aquesta setmana en PNAS.
A primera vista, els cervells dels humans i els ximpanzés s’assemblen molt. La diferència entre ells i nosaltres és que els humans ens comuniquem mitjançant el llenguatge, mentre que els primats no humans no ho fan. Joanna Sierpowska, coautora de l’estudi
“A primera vista, els cervells dels humans i els ximpanzés s’assemblen molt. La desconcertant diferència entre ells i nosaltres és que els humans ens comuniquem mitjançant el llenguatge, mentre que els primats no humans no ho fan”, afirma la coautora del treball Joanna Sierpowska, de la Universitat Radboud.
Entendre quina part del cervell podria haver permès aquesta capacitat única ha intrigat als investigadors durant anys. No obstant això, fins ara, la seva atenció s’havia centrat principalment en un tracte nerviós concret que connecta els lòbuls frontal i temporal, anomenat fascicle arquejat, que a més de mostrar diferències significatives entre espècies, és ben conegut per estar implicat en la funció del llenguatge.
En aquest estudi “hem desplaçat la nostra atenció cap a la connectivitat de dues àrees corticals situades en el lòbul temporal, que són igualment importants per a la nostra capacitat d’utilitzar el llenguatge”, apunta la investigadora.
Diferències entre els cervells d’humans i ximpanzés
Per a estudiar les diferències entre el cervell humà i el dels ximpanzés, l’equip va utilitzar neuroimágenes de 50 cervells humans i 29 de ximpanzés escanejats de manera similar als humans, però baix anestèsia controlada i com a part de les seves revisions veterinàries rutinàries. En concret, van utilitzar una tècnica denominada imatge ponderada per difusió que obté imatges de la matèria blanca, les vies nervioses que connecten les zones del cervell.
Utilitzant aquestes imatges, van explorar la connectivitat de dos centres cerebrals relacionats amb el llenguatge (les àrees mitjana anterior i posterior del lòbul temporal), comparant-les entre totes dues espècies. “En humans, aquestes dues zones es consideren crucials per a l’aprenentatge, l’ús i la comprensió del llenguatge i alberguen nombroses vies de matèria blanca”, afirma Sierpowska.
“També se sap que els danys en aquestes àrees cerebrals tenen conseqüències perjudicials per a la funció del llenguatge. No obstant això, fins ara no s’havia respost a la pregunta de si el seu patró de connexions és exclusiu dels humans”, afegeix.
Mentre que la connectivitat de les àrees temporals mitjanes posteriors en els ximpanzés es limita principalment al lòbul temporal, en els humans va sorgir una nova connexió cap als lòbuls frontal i parietal utilitzant el fascicle arquejat com a via anatòmica. Joanna Sierpowska
Segons comenta la investigadora a SINC, “hem trobat que mentre que la connectivitat de les àrees temporals mitjanes posteriors en els ximpanzés es limita principalment al lòbul temporal, en els humans va sorgir una nova connexió cap als lòbuls frontal i parietal utilitzant el fascicle arquejat com a via anatòmica. De fet, els canvis en totes dues àrees del llenguatge humà inclouen un conjunt d’expansions en la connectivitat dins dels lòbuls temporals”.
Els resultats del treball “impliquen que el fascicle arquejat segurament no és l’únic impulsor dels canvis evolutius que preparen al cervell per a una capacitat lingüística plena”, subratlla.
Per part seva, la coautora Vitòria Piai, també de Radboud, indica que les troballes del treball “són anatòmics, per la qual cosa és difícil dir alguna cosa sobre la funció cerebral en aquest context. Però el fet que aquest patró de connexions sigui tan únic per als humans, suggereix que pot ser un aspecte crucial de l’organització del cervell que permet les nostres capacitats lingüístiques distintives”, conclou.
Font: SINC
(32)