En l’actualitat existeixen prop de 400 races de gos i totes tenen històries i perfils genètics únics. Per reconstruir la seva història evolutiva, un equip nord-americà de científics ha creat l’arbre genealògic més complet fins avui a través de les seqüències genètiques de 161 races de gossos.
L’estudi revela a més les primeres evidències genètiques en races modernes de l’existència del ‘gos del Nou Món’, una subespècie canina que va arribar a Amèrica amb els éssers humans fa uns 10.000 anys.
El gos domèstic ha acompanyat a l’ésser humà en totes les seves migracions, per això reconstruir l’arbre genealògic dels cans ha estat una tasca difícil per als científics perquè les pistes han estat disperses a través dels genomes de centenars de races de gossos.
Gràcies a les seqüències d’ADN d’1.346 gossos pertanyents a 161 races modernes, un equip de científics, liderat pel National Human Genome Research Institute (EUA), ha creat el mapa més gran evolutiu de les races de gossos. Els resultats, publicats en la revista Cell Reports, demostren no solament la història d’hibridació de les races, sinó també quins efectes van tenir en els seus gens les migracions.
L’estudi demostra no solament la història d’hibridació de les races, sinó també quins efectes van tenir en els seus gens les migracions.
Per entendre com van evolucionar les races de gos més antigues i quins papers van exercir per als humans, els investigadors van seleccionar certs tipus com els Pastors o els Pointers, i després els encreuaments recents per obtenir altres trets físics.
“Comprendre que els tipus es remunten a fa molt més temps que les races o que les simples aparences físiques ens fa reflexionar”, indica Heidi Parker, genetista de gossos en els National Institutes of Health (NIH) i coautora del treball.
Les races més antigues
A la recerca de les races de gossos més antigues, la recerca aporta noves evidències que els cans van viatjar amb els éssers humans des de fa milers d’anys. De fet, encara que ja existien proves arqueològiques, l’estudi mostra les primeres evidències en races modernes de l’existència del ‘gos del Nou Món’, una antiga subespècie canina que va migrar a través de l’estret de Bering amb els avantpassats dels nadius americans.
En aquest sentit, encara que les races més populars a Amèrica procedeixen de les europees, els científics assenyalen que algunes races d’Amèrica Central i del Sud, com el gos sense pèl de Perú i el Xoloitzcuintle, probablement descendeixin d’aquesta antiga raça de gos.
“El que observem és que hi ha grups de gossos americans que d’alguna forma es van separar de les races europees”, diu Parker, qui subratlla que en buscar signatures genètiques de el ‘gos del Nou Món’ van trobar que aquests cans les tenien ocultes en els seus genomes. No obstant això, per als experts, segueixen sense quedar clar quins gens dels gossos sense pèl moderns procedeixen d’Europa i quins dels avantpassats del ‘gos del Nou Món’.
Així es va formar l’arbre genealògic
En el cas d’altres races de gossos, els resultats van ser menys sorprenents. Moltes races denominades de caça, com els Golden retrievers o els Setters irlandesos, tenen el seu origen en l’època victoriana d’Anglaterra al segle XIX, quan es van crear nous usos de les armes en les expedicions de caça.
Aquests gossos es van agrupar en l’arbre filogenètic, igual que les races Spaniel. Les d’Orient Mitjà, com els Saluki, i d’Àsia, com els Chow Chows i Akitas, semblen haver-se separat molt abans de “l’explosió victoriana” a Europa i a Estats Units.
D’altra banda, les races pastor –la majoria d’origen europeu– van resultar ser inesperadament diverses. “Observem molta més diversitat on hi havia un grup particular de races pastor que semblava venir del Regne Unit, un grup particular que va sortir del nord d’Europa, i un grup diferent que va sortir del sud d’Europa”, detalla Parker.
Això confirma que l’ús d’aquestes races no és recent. “La gent els emprava per treballar fa ja milers d’anys”, afegeix l’expert. Les anàlisis genètiques també mostren que els gossos pastor “es van desenvolupar en diversos llocs i probablement en èpoques diferents”, concreta Elaine Ostrander, coautora de l’estudi i genetista en els NIH.
L’equip de científics porta anys seqüenciant els genomes dels gossos, però més de la meitat de les races que existeixen en l’actualitat encara no han estat seqüenciades, per la qual cosa els científics intenten recopilar altres genomes de gossos per omplir aquests buits.
A més, aquest tipus d’estudis té aplicacions pràctiques perquè permeten identificar gens que causen malalties, com a epilèpsia, diabetis, i fins i tot càncer, tant en gossos com en éssers humans. “Amb aquestes dades, es pot seguir la migració dels al·lels de la malaltia i predir on és probable que apareguin. Això revaloritza el nostre treball perquè els gossos són models molt bons per a les malalties humanes”, conclou Ostrander, qui assenyala que cada vegada que es detecta un gen de la patologia en gossos, resulta important en les persones també.
Font: SINC
(438)