L’insecte més molest de l’estiu també és l’animal que causa més morts humanes a causa de les malalties que transmet. Malgrat la seva aparença senzilla, per localitzar les seves preses i alimentar-se de la seva sang utilitza un sistema sensorial molt complex que els estudis han descrit amb detall en els darrers anys i que explica per què no totes les persones reaccionem igual davant les seves picades.
És la plaga per excel·lència de l’estiu, la més estesa i de la qual ningú no s’escapa. En bona part del món és molt més que una simple molèstia: el mosquit és l’animal més letal del planeta per als humans, a causa de les infeccions que transmet. Davant de les prop de 100.000 morts anuals per mossegades de serp, només una de les malalties propagades pels mosquits, la malària, causa cada any més de 600.000 defuncions.
Tot i tractar-se d’una amenaça tan greu com familiar, només en els darrers anys s’han començat a conèixer amb detall els mecanismes que permeten als mosquits localitzar-nos i picar-nos. Això també ens ha ajudat a entendre per què piquen més unes persones que unes altres, una qüestió molt més complexa del que tradicionalment han sostingut els mites populars.
No busquen aquest aliment tan peculiar per nodrir-se elles mateixes, sinó per alimentar la seva futura descendència: necessiten les proteïnes de la sang per produir els ous.
Hi ha milers d’espècies que s’alimenten de sang; més de 14.000 només entre els artròpodes, el grup que inclou els insectes, els aràcnids i altres animals emparentats. Molts d’aquests animals no busquen aquest aliment tan peculiar per nodrir-se ells mateixos, sinó per garantir el desenvolupament de la seva futura descendència: necessiten les proteïnes de la sang per produir els ous.
Per tant, en aquestes espècies només piquen les femelles fecundades, mentre que els mascles en tenen prou amb els sucs vegetals. Però, per què prefereixen la sang d’una espècie determinada o la d’uns individus per damunt d’uns altres?
Una amenaça creixent
La veritat és que, si parlem dels mosquits en general, estem molt lluny de ser el seu plat preferit: de les més de 3.700 espècies conegudes fins ara, només un parell de centenars piquen els humans, és a dir, aproximadament un 6 %. La majoria són oportunistes i aprofiten gairebé qualsevol font de sang que tinguin a l’abast.
Entre les espècies que sí que ens tenen al seu menú, destaquen tres gèneres. Culex inclou el mosquit comú, Culex pipiens, el més abundant a Espanya i en altres països. És el típic mosquit nocturn; tot i que la seva picada acostuma a provocar només picor i molèsties, també pot transmetre virus com el del Nil Occidental o determinades encefalitis.
A Espanya ja es registren casos de dengue i de virus del Nil Occidental, i els Anopheles, els mosquits transmissors de la malària, també hi són presents.
Els Aedes, que inclouen l’Aedes aegypti i el molest mosquit tigre (Aedes albopictus), es reconeixen fàcilment per les seves marques blanques. Piquen durant el dia i són els principals transmissors de malalties com el dengue, la febre groga, el zika i la chikungunya. Per la seva banda, els Anopheles són coneguts sobretot perquè transmeten la malària.
A les nostres latituds, els mosquits rarament són portadors de malalties, però el risc augmenta a mesura que pugen les temperatures a causa del canvi climàtic. Algunes espècies tropicals s’han estès cap a zones temperades: l’Aedes aegypti, per exemple, ha arribat fins a les illes Britàniques.
A Espanya ja es registren casos de dengue i de virus del Nil Occidental. Els Anopheles, els mosquits transmissors de la malària, també hi són presents, tot i que, afortunadament, encara no s’hi ha detectat la transmissió del paràsit. Malgrat això, diversos estudis alerten que l’escalfament global podria afavorir l’expansió d’aquesta malaltia.
La possibilitat que el dengue es converteixi en una malaltia endèmica al Vell Continent és un escenari real. Raimundo Seguí López-Peñalver, Universitat Internacional de València
Segons l’epidemiòleg Raimundo Seguí López-Peñalver, de la Universitat Internacional de València, «la possibilitat que el dengue es converteixi en una malaltia endèmica al Vell Continent és un escenari real».
Per al biofísic David Hu, de l’Institut Tecnològic de Geòrgia, que ha investigat el vol d’aquests insectes, «les persones estan perdent la guerra contra els mosquits». Hu planteja una pregunta: «Com poden trobar-nos amb tanta facilitat uns animals tan simples?». En la resposta podria trobar-se la clau de la solució.
La pista de la respiració
La resposta comença amb la principal pista que guia el mosquit fins al seu aliment. I què millor que utilitzar com a senyal una cosa que totes les seves preses expulsen en respirar: el diòxid de carboni (CO₂). Els mosquits detecten el CO₂ mitjançant uns pèls sensorials, anomenats sensil·les, situats als palps maxil·lars, uns apèndixs de les peces bucals. Són capaços de percebre aquest gas des de grans distàncies: algunes investigacions parlen d’uns 10 metres, mentre que d’altres eleven aquesta xifra fins als 50 metres.
Però el CO₂ també és present de manera natural a l’atmosfera. Per això, aquests insectes han de ser capaços de detectar petites variacions en la seva concentració per distingir les seves víctimes del soroll de fons i orientar-se cap a elles. De fet, poden percebre canvis de fins al 0,01 % en el nivell de CO₂, cosa que els permet seguir el rastre d’aquest gas, cada cop més concentrat, fins a arribar al seu objectiu.
El CO₂ és l’estímul que activa el programa d’atac i aguditza altres sentits, com la vista i la resposta a altres olors.
Aquesta navegació guiada per les olors és una de les principals línies de recerca de Floris van Breugel, de la Universitat de Nevada a Reno, els treballs del qual han contribuït a aclarir els mecanismes sensorials dels mosquits i d’altres insectes. Segons explica a SINC, quan l’aire està en calma les mosques volen descrivint petits cercles, mentre que, per avançar contra el vent, ho fan en ziga-zaga.
«Els insectes són molt eficients a l’hora de trobar fonts d’olor en tota mena de condicions de vent», afirma. Les seves investigacions més recents indiquen que fins i tot poden recordar les ràfegues d’aire que els han portat estímuls odorífers per tornar-les a buscar posteriorment.
A més, el mosquit ha de saber ignorar les nombroses fonts de CO₂ que no li aporten cap benefici, com ara els automòbils o les xemeneies. Per aconseguir-ho compta amb l’ajuda de la resta dels seus sentits, entre els quals hi ha la vista i la capacitat de detectar la calor.
Tota aquesta informació s’integra en el sistema que controla la seva navegació. El CO₂ no només és l’estímul que activa el programa d’atac, sinó que també potencia altres sentits: posa la vista en alerta i incrementa la sensibilitat i la resposta davant d’altres olors.
Olor d’humà
El primer d’aquests dos sentits, la vista, és el que inicia la identificació d’un emissor de CO₂ com una possible font d’aliment. El reconeixement visual del mosquit funciona a una distància d’entre 5 i 15 metres, però els seus ulls simples només li proporcionen una imatge borrosa i poc definida, de manera que li resulta difícil distingir un ésser humà d’un moble o d’un arbust. Per això, l’insecte ha d’acostar-se i sobrevolar els possibles objectius fins a descobrir quin d’ells pot picar.
En aquest procés continua sent-li útil l’olor del CO₂, que el manté sobre el rastre de la seva presa i l’estimula a continuar buscant-la. A més, aquest gas activa l’atracció visual cap a determinats colors.
La pell desprèn més de 500 compostos volàtils, i l’evolució ha dotat els mosquits de la capacitat de reconèixer-ne desenes.
En general, qualsevol volum fosc mereix una inspecció, però els estudis han revelat que, juntament amb el negre, els mosquits prefereixen tonalitats compreses entre el taronja i el vermell, que els investigadors relacionen amb l’espectre de colors de la pell humana. Els contrastos també capten l’atenció d’aquests insectes, ja que els ajuden a distingir una figura del fons.
Quan s’apropen a menys de 20 centímetres, deixen de guiar-se pel CO₂ per evitar aterrar per error al nas o a la boca. A partir d’aquí, se centren en la calor —les seves antenes són capaces de detectar la radiació infraroja—, la humitat de la nostra pell i un altre element clau: l’olor corporal. La pell desprèn una gran quantitat de compostos volàtils; se n’han identificat més de 500, i encara n’hi ha molts que continuen sent desconeguts. L’evolució ha dotat els mosquits de la capacitat de reconèixer-ne desenes. De fet, l’atracció d’aquests insectes per determinats components de la suor humana ja es coneix des de la dècada dels anys seixanta.
Finalment, quan només els separen uns tres centímetres de la víctima, tots els senyals confirmen al mosquit que ha trobat el seu pròxim àpat. Aleshores s’hi posa al damunt, la tasta amb els receptors que té a les potes i, finalment, la pica. Tot seguit torna a enlairar-se, sovint sense que ni tan sols hàgim percebut la punxada. El que sí que notarem poc després és la persistent picor, provocada per la histamina que el nostre organisme allibera com a reacció al·lèrgica a la saliva del mosquit.
Per què a mi?
L’últim factor decisiu, l’olor corporal, és la clau que explica com els mosquits ens distingeixen de la resta d’animals. Els humans tenim una empremta olfactiva pròpia que, a més, varia segons la zona del cos. En part, aquesta olor depèn de la microbiota de la pell. Per exemple, els mosquits se senten especialment atrets per l’olor dels peus. Un estudi va demostrar que els Anopheles, transmissors de la malària, també se senten atrets pel formatge belga Limburger, elaborat amb els mateixos bacteris que es troben habitualment als peus.
Aquesta olor també explica una situació que gairebé tothom ha experimentat: en qualsevol grup de persones sempre n’hi ha alguna que sembla un autèntic imant per als mosquits. La saviesa popular ho ha atribuït durant anys a motius sense base científica, com ara tenir «la sang més dolça».
Això no és cert, tot i que el grup sanguini sí que podria tenir una certa influència. Segons alguns estudis, els mosquits mostren preferència per les persones amb grup sanguini 0. L’antigen característic de cada grup pot secretar-se a través de la suor o de la saliva, i és possible que els mosquits siguin capaços de detectar-lo mitjançant l’olfacte. Tot i això, els resultats dels estudis no són concloents i encara hi ha discrepàncies sobre aquesta qüestió.
Les dones amb un embaràs avançat exhalen un 21 % més de CO₂, un fet que concorda amb l’observació que reben més picades de mosquit.
Tot i que el possible efecte del grup sanguini continua sent objecte de debat, aquest exemple il·lustra com les diferències d’olor entre unes persones i unes altres —i, per tant, el seu atractiu per als mosquits— són principalment d’origen genètic, fins a un 85 %, i hereditàries. Per exemple, algunes persones produeixen més àcid làctic, un compost que les nostres cèl·lules alliberen quan utilitzen els hidrats de carboni com a font d’energia. Aquest àcid s’excreta a través de la pell i és un dels principals atractius per als mosquits dins de la nostra empremta olfactiva.
Tanmateix, també eliminem més àcid làctic quan fem exercici físic, fet que demostra que no tot depèn de la genètica. Factors ambientals o relacionats amb l’activitat física també poden influir en el nostre atractiu per als mosquits.
De la mateixa manera, quan fem esport exhalem més CO₂, suem més i augmenta la nostra temperatura corporal. Un cas ben conegut és el de les dones amb un embaràs avançat: exhalen un 21 % més de CO₂, un fet que concorda amb l’observació que reben més picades de mosquit.
Font: SINC
(2)
