L’origen de la Castanyada: entre tradició, foc i records
Quan les fulles comencen a caure i l’aire es torna més fresc, a Catalunya arriba una de les festes més emblemàtiques de la tardor: la Castanyada. Més enllà de les parades de castanyeres i l’olor de moniato torrat, aquesta celebració té arrels profundes que barregen rituals antics, religió i la cultura popular.
D’on ve la Castanyada?
L’origen de la Castanyada es remunta al segle XVIII, tot i que beu de costums molt més antics. Sembla que prové dels àpats funeraris que se celebraven per Tots Sants, quan les famílies recordaven els difunts menjant aliments senzills i energètics com les castanyes, els panellets i el vi dolç.
També hi ha una teoria que vincula la Castanyada amb els antics campaners: durant la nit de Tots Sants, tocaven les campanes sense parar per honorar les ànimes dels morts. Per aguantar la feina, menjaven castanyes, panellets i bevíen moscatell. Amb el temps, aquest costum es va estendre i es va convertir en una festa popular.
Les castanyeres, símbol de tardor
La figura de la castanyera —amb el davantal, el mocador al cap i un rostre enrogit pel foc— és una icona entranyable. Originàriament, eren dones grans que torraven castanyes al carrer per vendre-les i escalfar-se alhora. Amb els anys, van passar de ser una realitat quotidiana a convertir-se en personatge folklòric, protagonista de contes i cançons infantils.
Algunes curiositats
• El panellet és d’origen monàstic. Els frares el preparaven com a menjar d’ànimes o com a ofrena per Tots Sants.
• A Portugal i Galícia se celebra una festa molt semblant, anomenada Magusto, on també es mengen castanyes i es fa foc.
• Abans de popularitzar-se els panellets, era típic a moltes zones de Catalunya menjar fruita seca i llegums cuits, símbols de vida i continuïtat.
• Les castanyes van ser, durant segles, un aliment bàsic a les zones rurals abans que la patata s’imposés.
Entre el record i la festa
Avui, la Castanyada conviu amb el Halloween internacional, però conserva el seu encant pròxim i familiar. És un ritual senzill: encendre el foc, torrar castanyes, obrir una ampolla de vi dolç i recordar els qui ja no hi són.
Una tradició que, com les castanyes al foc, potser triga a obrir-se, però quan ho fa, deixa anar tota la seva calidesa.
(53)